Quan dissenyem una arquitectura pensem en els canvis tecnològics, en l’escalabilitat, en la resiliència o en la possibilitat de substituir un proveïdor.
Però hi ha un canvi que coneixem amb absoluta certesa i que gairebé mai no tractem com un requisit arquitectònic.
Algun dia nosaltres no hi serem.
Què passa quan ja no hi és l’única persona que sap per què es va prendre una decisió? Què queda realment d’una arquitectura quan només en conservem els diagrames i la documentació?
En aquest article proposo una idea que he anat madurant darrerament: l’arquitectura de l’absència.
Un enfocament que combina principis arquitectònics, traçabilitat del raonament, Enterprise Repository, metadata executable i intel·ligència artificial per aconseguir que les arquitectures continuïn evolucionant sense dependre de les persones que les van crear.