Les banderes molt antigues solen tenir un problema documental: costa trobar-ne el certificat de naixement. L’espanyola té el problema contrari. En té uns quants.
L’any 2018, el Ministeri de Defensa espanyol va celebrar solemnement el 175è aniversari de la Bandera Nacional espanyola. L’aritmètica conduïa al 13 d’octubre de 1843, quan el govern provisional, en nom d’Isabel II, va ordenar que les banderes de l’Exèrcit, l’Armada i la Milícia Nacional adoptessin els colors vermell i groc. El 2025, en canvi, l’Armada va celebrar el 240è aniversari de la bandera, comptant des del 28 de maig de 1785, quan Carles III va aprovar el nou pavelló de guerra naval. Totes dues dates són oficials i totes dues expliquen coses diferents.
Encara se’n poden afegir. El 1908 Alfons XIII va ordenar que la bandera onegés als edificis públics civils durant les festes nacionals. El 1978 la Constitució va fixar-ne colors i proporcions. El 1981 es va aprovar l’escut actual i, aquell mateix any, la llei que estableix la presència general de la bandera als edificis de les administracions públiques, que tants maldecaps ha dut al consistori de Verges. Una sola bandera permet, doncs, celebrar el naixement el 1785, el 1843, o el 1908, tot depèn de què es consideri exactament que ha nascut.
Per a un símbol sovint presentat com l’expressió natural d’una nació que s’endinsa en la nit dels temps, és una biografia extraordinàriament ben documentada. I, sobretot, extraordinàriament recent!
No tan sols la bandera, la nació espanyola també. El pas de Monarquia Hispànica composta a un estat nació es faria el 1812 quan la Constitució de Càdis en el seu primer article diu per primer cop “la Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdòs hemisferis”. El primer esment a nació espanyola apareix a principis del XIX. Com a subjecte polític en una constitució popularment coneguda com la Pepa. Tot era “Viva la Pepa!”
Quan no es ponia el sol, la rojigualda encara no havia sortit de l’ou
Una manera senzilla de posar ordre en aquesta història consisteix a començar per una pregunta: quina bandera representava la monarquia hispànica quan, segons la cèlebre expressió, als seus dominis no s’hi ponia mai el sol?
Durant els segles XVI i XVII, sota Carles I, Felip II, Felip III o Felip IV, no existia una bandera nacional única en el sentit contemporani. La Monarquia Hispànica era una monarquia composta: corones, regnes, principats, virregnats, senyories i territoris vinculats per un mateix sobirà però dotats d’institucions i tradicions diferents. La pluralitat política tenia també una expressió vexil·lològica.
El símbol militar més reconeixible dels Àustries fou la Creu de Borgonya, introduïda en l’àmbit hispànic a partir de Felip I de Castella, que per via materna va heretar el ducat de Borgonya i el comtat de Flandes, on va nèixer i per on es començaria a pondre el Sol. La Creu de Borgonya va esdevenir amb Felip I un element recurrent de les banderes dels Terços. L’aspa vermella apareixia sobre camps de colors i composicions molt diverses. Cada Terç i cada companyia podia tenir ensenyes pròpies. Més que una bandera nacional uniforme, hi havia una família visual compartida.
Per això resulta tan suggerent mirar La rendició de Breda de Velázquez. L’escena representa la victòria de les tropes d’Ambrosio Spínola el 1625, un dels grans quadres de la iconografia imperial espanyola. A la rojigualda encara li faltaven cent seixanta anys per existir.
Passa el mateix amb gairebé tot el repertori clàssic imperial. Els Terços de Flandes no combatien sota la rojigualda. Lepant és de 1571. L’Armada Invencible, de 1588. Potosí, els virregnats americans, el galeó de Manila, els exèrcits de Flandes i l’expansió planetària de la monarquia pertanyen essencialment al món de les banderes dels Àustries, de les armes reials, dels pendons territorials i de la Creu de Borgonya.
La bandera que avui acostuma a aparèixer en reconstruccions gràfiques d’aquell imperi encara no havia estat inventada.
Els Borbons arriben de blanc
El canvi de dinastia del 1700 tampoc porta la rojigualda. Porta sobretot el blanc.
França reclama el tro de la monarquia hispànica per l’impagament de la dot de l’Elionor, filla de Felip I de Castella, casada amb Francesc I de França. Els Borobons utilitzaven el blanc com a color dinàstic. Els vaixells de la Real Armada espanyola arboraven un pavelló blanc amb les armes reials al centre, semblant als pavellons de les altres branques borbòniques europees. França, Nàpols, Parma i Sicília compartien aquesta mateixa afició familiar pel blanc.
La Creu de Borgonya tampoc desapareix de cop. Felip V i els seus successors mantenen l’aspa en nombroses banderes militars, que conviuen amb les noves armes i ensenyes borbòniques. Els exèrcits arrosseguen tradicions, regiments i símbols durant generacions.
Això explica, de passada, una aparent paradoxa posterior: els carlins, que defensaven pretendents Borbons, adoptaren la Creu de Borgonya com un dels seus grans símbols. No perquè fossin Àustries disfressats, sinó perquè aquella creu havia sobreviscut com a emblema de la tradició militar de la monarquia anterior al liberalisme.
La bandera blanca borbònica, mentrestant, tenia un inconvenient pràctic. Al mar, vista de lluny, s’assemblava massa a les dels parents, aflorant la problemàtica sobretot a la Guerra de la Quàdruple Aliança que confrontaria flotes amb el mateix pavelló.
Abans de la bandera, s’obren els ports
Però just abans passa una altra cosa que tindrà conseqüències profundes a banda i banda de l’Atlàntic.
Durant segles, la Corona havia concentrat jurídicament el comerç amb les Índies primer a Sevilla i després a Cadis. Mercaders catalans, valencians i mallorquins hi participaven indirectament mitjançant corresponsals, intermediaris i xarxes comercials establertes en aquests ports.
Carles III va començar a trencar aquell monopoli. La Reial Cèdula del 16 d’octubre de 1765 habilità nou ports peninsulars per comerciar directament amb diverses possessions antillanes. Entre ells hi havia Barcelona i Alacant. Les sedes valencianes, els aiguardents, els vins, els fruits secs i altres manufactures ja podien sortir dels seus ports més propers, sense intermediaris. El procés continuà i culminà amb el Reglamento y Aranceles Reales para el Comercio Libre de España a Indias del 12 d’octubre de 1778, que amplià extraordinàriament el nombre de ports americans i peninsulars autoritzats. Entre aquests darrers figuraven Barcelona, Alacant, els Alfacs a Tortosa i Palma. Veneçuela quedaria encara fora del règim general fins al 1789.
Aquest canvi és fonamental per entendre el segle següent. Les rutes comercials transportaven vi, aiguardent, teixits, sucre, cafè, tabac i cotó. També transportaven persones, capitals, llibres, notícies, correspondència i idees.
Les comunitats catalanes, valencianes i mallorquines a Amèrica es fan més denses precisament durant aquestes dècades. Algunes fortunes s’hi construiran. Algunes famílies hi arrelaran. Alguns emigrants defensaran l’ordre colonial perquè els beneficia. D’altres acabaran conspirant contra el mateix Estat que havia obert aquelles rutes.
L’Atlàntic comercial també era un Atlàntic polític.
1785: Carles III necessita reconèixer els seus vaixells
L’origen documental de la rojigualda és molt menys èpic.
A començaments de la dècada de 1780, cinc estats governats per diferents branques dels Borbons utilitzaven pavellons predominantment blancs. En una batalla naval, amb fum, distància, mala visibilitat i poc vent, el problema deixava de ser heràldic i passava a ser operacional. El Ministeri de Cultura espanyol assenyala explícitament que aquella semblança havia provocat confusions i fins i tot atacs contra vaixells propis o aliats.
Carles III encarregà al ministre de Marina, Antonio Valdés, que preparés alternatives fàcils de distingir. Valdés presentà dotze dissenys. El rei espanyol en trià dos.
El 28 de maig de 1785 aprovà per reial decret una bandera vermella-groga-vermella per als seus “buques de guerra” i una altra variant per als vaixells mercants. El groc central era més ample perquè hi cabessin les armes reials. L’ordre havia d’aplicar-se al Mediterrani des de l’1 de gener de 1786 i progressivament a la resta de mars.
No hi ha cap llegenda ni misteri fundacional amagat en el decret. La raó és identificar vaixells.
El 1786 se n’estengué l’ús a altres dependències de Marina, com arsenals, casernes i fortificacions costaneres. La identificació visual d’una flota començava lentament a enganxar-se al territori.
Encara faltaven cinquanta-set anys perquè aquells colors fossin imposats de manera uniforme a la resta de cossos de l’Exèrcit espanyol.
Un mallorquí, una revolució veneçolana i dues banderes
La liberalització comercial i la circulació atlàntica produeixen aviat una coincidència magnífica.
L’any 1797, quan la rojigualda tenia dotze anys de vida i continuava essent essencialment una ensenya naval, el mallorquí Joan Baptista Picornell i Gomila participava en una de les primeres conspiracions republicanes i independentistes de Veneçuela.
Picornell havia organitzat a Madrid la conspiració republicana de San Blas de 1795. Condemnat i traslladat a Amèrica, entrà en contacte amb Manuel Gual i José María España. El moviment que porta els seus noms pretenia enderrocar el govern colonial i constituir una república independent, democràtica i igualitària. Els arxius espanyols conserven correspondència de les autoritats colonials sobre els moviments de Gual, España i Picornell i els esforços per capturar-los.
I, com que aquest és un article sobre banderes, la conspiració també en tenia una.
L’Archivo General de Indias conserva el projecte d’una bandera revolucionària per a Veneçuela, associada a Manuel Gual i documentada a finals del segle XVIII. No és encara la bandera veneçolana actual, però és una de les primeres temptatives conegudes de donar una ensenya pròpia al projecte d’una Veneçuela emancipada.
La genealogia de l’actual bandera veneçolana segueix una altra branca. Francisco de Miranda va hissar la seva tricolor groga, blava i vermella al vaixell Leander el 12 de març de 1806 i a terra veneçolana, a La Vela de Coro, el 3 d’agost del mateix any. El Congrés constituent de la nova república adoptà el disseny mirandí el juliol de 1811. D’aquella mateixa família cromàtica descendirien després les banderes de Colòmbia i l’Equador.
La seqüència és reveladora. Quan a Caracas ja s’estaven dissenyant banderes per representar repúbliques independents, la rojigualda encara no era la bandera uniforme de l’exèrcit peninsular i ni es plantejava un ús civil.
1843: ara sí, una bandera nacional militar
Les independències americanes transformaren el mapa molt abans que l’Estat espanyol unifiqués definitivament els seus colors militars.
A mitjan dècada de 1820, la pràctica totalitat de l’Amèrica continental hispànica ja havia trencat amb la monarquia. Cuba i Puerto Rico restaven al Carib; Filipines i altres possessions continuaven al Pacífic.
Mentrestant, a la Península encara coexistien multitud de banderes regimentals i tradicions militars. El mateix Ministeri de Cultura descriu una “enorme variedad de estandartes de larga tradición histórica” a mitjan segle XIX.
El 13 d’octubre de 1843, el govern provisional d’Isabel II va ordenar que les banderes i estendards de tots els cossos de l’Exèrcit, l’Armada i la Milícia Nacional fossin iguals en colors a la bandera de l’armada. El decret equiparava aquella antiga bandera naval a la “bandera nacional” i al “símbolo de la monarquía española”.
És aquesta data, i no 1785, la que el Ministeri de Defensa va escollir el 2018 per celebrar els 175 anys de la Bandera Nacional. La diferència no és semàntica. El 1785 hi ha un pavelló naval. El 1843 hi ha una política d’uniformització simbòlica de les forces armades de l’Estat liberal.
La rojigualda havia necessitat gairebé sis dècades per baixar dels vaixells i conquerir definitivament els exèrcits. Encara li quedaven seixanta-cinc anys per arribar reglamentàriament als ajuntaments.
Cuba: una bandera nascuda abans de perdre la colònia
Cuba desenvolupa mentrestant la seva pròpia genealogia vexil·lològica.
La bandera cubana de l’estrella solitària fou creada a Nova York el 1849. La concepció general s’atribueix al militar veneçolà Narciso López, el poeta cubà Miguel Teurbe Tolón en dibuixà el projecte i Emilia Teurbe Tolón confeccionà la primera peça. El 19 de maig de 1850 fou hissada per primera vegada a Cuba, a Cárdenas. Posteriorment es convertiria en l’ensenya nacional del moviment independentista.
Això situa cara a cara dos processos de construcció nacional. L’Estat espanyol acabava d’unificar els seus colors militars el 1843. Sis anys després, els separatistes cubans ja dissenyaven la bandera que acabaria substituint-los a l’illa.
I aquí la presència catalana deixa de ser anecdòtica.
La relació de Catalunya amb Cuba era econòmicament profunda. S’hi exportaven teixits, oli, vi i aiguardent; se n’importaven sucre, cafè, tabac, cotó i fustes. Catalans participaren també en el tràfic d’esclaus. Fortunes com les de Josep Xifré, Antoni López i López o Joan Güell es formaren en bona part a Cuba i després contribuïren a capitalitzar la industrialització catalana.
Per això dir simplement que «hi havia catalans als dos bàndols» explica molt poc. Els dos bàndols no tenien la mateixa sociologia.
Un dels centres més poderosos de defensa de la continuïtat colonial es trobava en la gran burgesia industrial, comercial i financera catalana, lligada al mercat antillà, al proteccionisme i, en nombrosos casos, a capitals acumulats en una economia esclavista. Joan Güell i Ferrer n’és un exemple gairebé didàctic: enriquit a Cuba, gran industrial a Barcelona, dirigent del proteccionisme català i president del Cercle Hispà Ultramarí, des d’on combaté activament la independència cubana. El 1871 publicà fins i tot Rebelión cubana.
Quan esclatà la Guerra dels Deu Anys, el 1868, Catalunya aportà també milers d’homes a l’esforç militar colonial. El 1869 embarcaren 3.600 voluntaris catalans; el 1877 només 369 continuaven vius, segons les dades recollides per la Gran Enciclopèdia Catalana.
A l’altra banda apareixen trajectòries diferents: republicans, liberals radicals, emigrants, conspiradors i independentistes. El barceloní Ramon Pintó i Lliràs fou executat a l’Havana el 1855 després d’haver participat en conspiracions contra el règim colonial. Més endavant, catalans o descendents de catalans com Josep Miró i Argenter, Bartolomé Massó o Tomàs Gener participarien directament en l’independentisme cubà. José Martí, figura central de la independència, era fill del valencià Marià Martí i Navarro.
La fractura colonial travessava territoris, però també travessava classes i interessos. Quan una bandera protegeix un mercat, acostuma a trobar patriotes especialment entusiastes entre els seus beneficiaris.
De la bandera cubana a l’estelada
La història de la bandera cubana té, a més, una derivació inesperada a Catalunya.
Després de la independència, Cuba es convertí en un espai important del catalanisme separatista a l’exili i entre les comunitats emigrades. El Museu d’Història de Catalunya situa cap al 1903, en els cercles independentistes del Centre Catalanista de Santiago de Cuba, la influència directa de la bandera cubana sobre el naixement de l’estelada catalana.
La idea era visualment transparent: incorporar a la senyera l’estel de cinc puntes i el triangle, seguint el llenguatge gràfic de les repúbliques americanes que s’havien emancipat. Els separatistes catalans admiraven explícitament els independentistes cubans i buscaven una bandera que expressés, també gràficament, la voluntat de disposar d’un estat propi.
La peça més antiga conservada amb la configuració ja familiar —quatre barres, triangle blau i estel blanc— és de l’11 de setembre de 1915. Fou lliurada per persones vinculades a la Unió Catalanista a tres catalans que combatien a la Legió Estrangera francesa, a la Primera Guerra Mundial. Vicenç Albert Ballester seria després el gran difusor del disseny, encara que el Museu d’Història de Catalunya considera que atribuir-li’n individualment la creació no és concloent.
Hi ha una genealogia simbòlica molt neta. La bandera cubana representa la independència d’una colònia espanyola. Aquella bandera inspira els independentistes catalans residents a Cuba. I l’estel solitari travessa de nou l’Atlàntic, aquesta vegada cap a Catalunya.
1898: l’imperi s’acaba abans que la bandera espanyola es faci civil
La Guerra de Cuba desemboca el 1898 en la guerra hispano-estatunidenca. Cavite, Santiago de Cuba i el Tractat de París liquiden les darreres grans possessions ultramarines: Cuba deixa de pertànyer a Espanya i Puerto Rico, Guam i Filipines passen als Estats Units. L’any següent, les illes Carolines, Marianes —excepte Guam— i Palaos són venudes a Alemanya.
La cronologia té una simetria difícil de fabricar millor.
Quan la monarquia hispànica tenia el seu màxim abast mundial, la rojigualda no existia.
Quan Carles III la crea el 1785, el gran cicle de les independències americanes és a punt de començar.
Quan es converteix en bandera militar nacional el 1843, gairebé tot l’imperi continental americà ja s’ha independitzat.
Quan Cuba, Puerto Rico i Filipines desapareixen del mapa espanyol el 1898, la rojigualda encara no ha estat reglamentada com a bandera dels edificis públics civils.
Això arribarà deu anys després.
La identificació visual entre rojigualda i gran imperi dels segles XVI i XVII és, per tant, una construcció retrospectiva. Entre l’un i l’altra hi ha un desfasament d’un parell de segles.
1908: la rojigualda entra als ajuntaments
El 25 de gener de 1908, sota Alfons XIII, el president del Consell de Ministres Antonio Maura presenta un reial decret dedicat a l’ús de la bandera espanyola.
El text és molt concret. Disposa que, els dies de festa nacional, la bandera espanyola onegi des de la sortida fins a la posta del sol en tots els edificis públics de l’Estat, civils i militars, així com en els de les diputacions, ajuntaments i corporacions oficials.
La distinció és important. El decret de 1908 no estableix encara l’obligació contemporània de mantenir-la permanentment als edificis públics. La introdueix reglamentàriament a l’espai civil durant les festes nacionals.
Han passat 123 anys des del decret naval de Carles III.
La bandera de l’Armada de 1785 s’ha convertit en bandera militar el 1843 i arriba als ajuntaments el 1908. Els edificis civils han estat els últims a embarcar.
Del 1908 al Rif
La coincidència temporal amb la crisi colonial africana és especialment significativa.
Només un any després, el 1909, la guerra al voltant de Melilla provoca una nova mobilització de reservistes. L’embarcament de soldats des de Barcelona, molts d’ells treballadors amb família mentre les classes benestants podien evitar el servei mitjançant el pagament d’una quota, fou un dels detonants de la Setmana Tràgica.
La guerra colonial continuaria amb el Rif. El desastre d’Annual de 1921 destruí bona part de l’exèrcit desplegat a la zona i deixà milers de morts. La guerra no acabaria fins al 1926. La rojigualda ja penjava dels edificis civils en les festes nacionals. A l’altra banda de la Mediterrània continuava acompanyant un projecte colonial. La geografia d’aquell projecte es faria cada vegada més petita.
Després del protectorat del Marroc encara restaria Ifni. La guerra d’Ifni de 1957-1958 demostrà que l’última etapa colonial africana tampoc seria una simple administració pacífica. Finalment, el tractat signat a Fes el 4 de gener de 1969 transferí el territori al Marroc. El BOE franquista utilitzà una paraula admirablement administrativa per descriure el procés: Espanya “retrocede” Ifni al Regne del Marroc. L’àliga imperial estava a l’escut. L’imperi, força menys.
1931: canvi de bandera vint-i-tres anys després
Entre el decret civil d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República només passen vint-i-tres anys.
El 27 d’abril de 1931, el govern provisional adopta la bandera tricolor vermella, groga i morada, amb tres franges de la mateixa amplada. La norma la converteix en ensenya de la representació oficial de l’Estat i dels serveis públics civils i militars.
La dada generacional ajuda a situar el canvi, per la poca afecció de la població civil a la rojugualda. Una persona nascuda quan Alfons XIII ordenà per primera vegada que la rojigualda fos hissada als ajuntaments durant les festes nacionals tenia 23 anys quan aquells mateixos ajuntaments començaren a hissar la tricolor.
La rojigualda tenia una trajectòria naval i militar. La seva institucionalització civil uniforme era molt més jove.
La Primera República ja havia demostrat que república i rojigualda podien conviure. La Segona optà per crear un símbol propi i introduí el morat com a tercera franja.
La bandera tornava a canviar perquè havia canviat el règim que havia de representar.
Juliol de 1936: una sublevació sense bandera nova
El 17 i 18 de juliol de 1936 comença la sublevació militar.
La imatge retrospectiva sol presentar immediatament dos bàndols separats per dues banderes: tricolor republicana contra rojigualda nacional. Les primeres setmanes són força menys ordenades.
Els militars sublevats no havien substituït formalment els símbols de la República. La documentació oficial sobre la simbologia de l’època assenyala que els canvis foren graduals. Hi havia unitats que continuaven utilitzant la tricolor, requetès que exhibien rojigualdes i creus de Borgonya, falangistes amb els seus propis emblemes i tota mena de solucions locals.
La nova bandera oficial arriba el 29 d’agost de 1936.
El Decret número 77 de la Junta de Defensa Nacional disposa, en un article únic, que es restableixi la bandera bicolor vermella i groga com a bandera d’Espanya.
La dada més interessant és la signatura. No és Franco.
El president de la Junta era el general Miguel Cabanellas, i és sota la seva presidència que es produeix la restauració de la rojigualda. Franco encara no havia estat nomenat cap del Govern de l’Estat ni Generalísimo. La concentració del poder arribaria a finals de setembre i es faria efectiva l’1 d’octubre.
Per tant, la restauració de la rojigualda pels sublevats precedeix l’Estat franquista encapçalat per Franco.
Durant uns mesos: rojigualda i escut republicà
La següent escena sembla pensada expressament per a Diversió amb banderes.
El 13 de setembre de 1936, la Junta dicta l’Ordre 143 per concretar forma i dimensions de les banderes. Ordena recuperar el patró bicolor però mantenir, provisionalment, “el actual” escut. L’actual era l’escut de la República.
Durant aquella fase, per tant, la combinació oficial del bàndol sublevat és: rojigualda amb escut republicà.
La imatge resulta estranya només perquè vuitanta anys de memòria política han ordenat els símbols en calaixos molt més nets que els esdeveniments que els van crear.
Primer es canvien els colors. Després es decideix què posar al mig.
L’àliga és de 1938
El següent canvi arriba el 2 de febrer de 1938, quan Franco ja exerceix plenament el poder.
El nou escut pren com a referència deliberada la simbologia dels Reis Catòlics. Recupera l’àliga de Sant Joan, el jou i les fletxes, incorpora les columnes d’Hèrcules i afegeix la divisa “Una, Grande, Libre”. El decret construeix explícitament una continuïtat simbòlica entre el nou règim, els Reis Catòlics, la unitat religiosa i l’expansió imperial.
Aquí apareix l’escut que posteriorment quedarà tan unit a la rojigualda franquista que sovint es confon la història de l’un amb la de l’altra. La rojigualda havia estat recuperada per Cabanellas un any i mig abans. L’àliga és de Franco.
Cabanellas moriria el 14 de maig de 1938, només tres mesos després de l’aprovació del nou escut i quan ja havia quedat políticament apartat després d’haver-se oposat a concentrar tot el poder en Franco. La causa publicada fou una congestió cerebral. La cronologia ja té prou mala llet per ella mateixa i molts historiadors l’etiqueten “en extranyes circunstàncies”.
Franco mor; l’àliga continua
La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 tampoc elimina immediatament l’escut.
El 21 de gener de 1977, sota Joan Carles I, s’aprova el Reial decret 1511/1977, nou Reglament de Banderes i Estandards. El text continua descrivint oficialment un escut col·locat sobre l’àliga de Sant Joan, amb el jou, les fletxes i la divisa “Una, Grande, Libre”. I estableix aquest escut per a les banderes d’edificis de l’Administració de l’Estat.
És una d’aquelles dades que incomoden qualsevol classificació massa elemental. Una rojigualda amb àliga pot ser franquista i també reglamentàriament monàrquica i posterior a Franco.
La Constitució de 1978 fixa els colors vermell-groc-vermell i la proporció de les franges, però no crea l’escut actual. Aquest arriba amb la Llei 33/1981, de 5 d’octubre.
I només vint-i-tres dies després, la Llei 39/1981 estableix el règim contemporani de presència de la bandera espnayola: ha d’onejar a l’exterior i ocupar un lloc preferent a l’interior de tots els edificis de les administracions central, autonòmica, provincial, insular i municipal.
L’ajuntament amb la rojigualda permanent es deu en la seva formulació jurídica general actual, a una llei de 1981. Mai abans no hi havia hagut obligació. Espanya és una nació que es va construint i destruint segons els esdeveniments. L’any 1981 amb la de banderes i el 1982 amb la LOAPA van ser anys de construcció nacional espanyola.
2008: un centenari discretíssim
El 2008 es complien cent anys del decret d’Alfons XIII que havia introduït reglamentàriament la rojigualda als edificis públics civils durant les festes nacionals.
Era una efemèride rodona. En els repositoris institucionals consultats de Presidència, Cultura i Defensa no consta cap commemoració estatal comparable dedicada al centenari d’aquell decret. El contrast posterior és considerable.
El 2018, el Ministeri de Defensa desplegà actes, exposicions i publicacions per commemorar el 175è aniversari de la bandera prenent com a origen el decret militar de 1843.
El 2025, l’Armada celebrà oficialment els 240 anys del decret naval de 1785. 1785 ofereix antiguitat. 1843 ofereix nacionalització militar.
1908 recorda que va caldre esperar fins ben entrat el segle XX perquè un decret ordenés hissar aquella bandera als ajuntaments.
La memòria institucional també sap triar aniversaris.
El 2008, per cert, sí que hi hagué una campanya pública molt visible per celebrar el que aleshores es presentava com el centenari de l’estelada. La investigació exposada actualment pel Museu d’Història de Catalunya afina més la cronologia: situa la seva gestació sota influència cubana cap al 1903 i la peça completa més antiga conservada el 1915. Però la coincidència continua tenint una certa gràcia històrica.
El mateix any en què passava gairebé desapercebut el centenari civil de la rojigualda, una bandera nascuda sota la influència dels independentistes d’una antiga colònia espanyola ocupava places, balcons i commemoracions a Catalunya.
L’expedient administratiu
La història documental de la rojigualda és prou precisa per prescindir de gairebé tota la mitologia que s’hi ha anat adherint.
No acompanya Colom.
No oneja sobre Lepant.
No presideix Breda.
No identifica els Terços de Flandes.
No és la bandera de Felip II ni la del gran imperi dels Àustries.
Quan aquell imperi té dimensions planetàries, els exèrcits utilitzen la Creu de Borgonya i multitud d’ensenyes; després, els Borbons introdueixen el blanc dinàstic.
La rojigualda apareix el 1785 perquè Carles III necessita distingir millor els seus vaixells de guerra.
El 1843, quan gran part de l’Amèrica hispànica ja s’ha independitzat, es converteix en patró comú dels cossos militars.
El 1908, deu anys després de perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines, arriba reglamentàriament als edificis públics civils els dies de festa nacional.
El 1931 és substituïda per la tricolor.
El 1936 la recupera una Junta de Defensa presidida per Miguel Cabanellas, inicialment amb escut republicà.
El 1938 Franco hi incorpora l’àliga de Sant Joan i construeix al seu voltant una iconografia imperial que remet a una època en què la rojigualda encara no existia.
L’àliga sobreviu jurídicament al mateix Franco.
El 1978 la Constitució fixa els colors.
El 1981 arriba l’escut actual i també el règim general que porta la bandera espanyola a les façanes de totes les administracions.
Mentrestant, altres banderes havien nascut precisament per sortir de la jurisdicció espanyola. La veneçolana de Miranda, la cubana de l’estrella solitària i, per una d’aquelles circulacions que la història reserva als símbols, l’estelada catalana inspirada en la cubana.
La rojigualda pot ser associada retrospectivament a tants segles com permeti la imaginació.
L’expedient administratiu, en canvi, té dates.
Cronologia de butxaca
- Segles XVI-XVII — Monarquia dels Àustries: pluralitat d’ensenyes; la Creu de Borgonya és un gran element comú de la simbologia militar.
- 1700 en endavant — Els Borbons introdueixen el blanc dinàstic; la Creu de Borgonya continua en nombroses banderes militars.
- 1765 — Carles III obre parcialment el comerç americà a diversos ports, entre ells Barcelona i Alacant.
- 1778 — El Reglament de Lliure Comerç amplia l’obertura a la major part de l’Amèrica hispànica i habilita, entre altres, Barcelona, Alacant, els Alfacs i Palma.
- 1785 — Carles III crea la rojigualda com a pavelló de guerra naval.
- 1797 — Picornell participa en la conspiració de Gual i España a Veneçuela.
- 1806 — Miranda hissa la tricolor que originarà la bandera veneçolana actual.
- 1843 — Isabel II estén els colors vermell i groc a Exèrcit, Armada i Milícia Nacional.
- 1849-1850 — Es crea la bandera cubana i és hissada per primera vegada a Cuba.
- 1898 — Espanya perd Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam.
- c. 1903 — Cercles independentistes catalans de Santiago de Cuba incorporen la influència gràfica cubana que donarà lloc a l’estelada.
- 1908 — Alfons XIII ordena hissar la rojigualda als edificis públics civils durant les festes nacionals.
- 1915 — Primera estelada completa conservada pel Museu d’Història de Catalunya.
- 1931 — La Segona República adopta la tricolor.
- 29 d’agost de 1936 — La Junta de Defensa Nacional presidida per Cabanellas restableix la rojigualda.
- 13 de setembre de 1936 — Es regula la nova bandera mantenint provisionalment l’escut republicà.
- 2 de febrer de 1938 — Franco introdueix l’escut amb l’àliga de Sant Joan.
- 1969 — Espanya transfereix Ifni al Marroc.
- 1977 — Joan Carles I aprova un reglament que encara conserva l’àliga i la divisa «Una, Grande, Libre».
- 1978 — La Constitució fixa colors i proporcions.
- 1981 — S’aprova l’escut actual i la normativa general de presència de la bandera als edificis públics.
- 2008 — Centenari del decret civil de 1908, sense una commemoració estatal comparable localitzada.
- 2018 — Defensa celebra els 175 anys de la bandera comptant des de 1843.
- 2025 — L’Armada celebra els 240 anys comptant des de 1785.